Dofins, un dels animals més intel·ligents del planeta
Aquests mamífers marins són nedadors excel·lents i un dels animals més intel·ligents del planeta. Viuen en alta mar i a prop de les costes, i sovint els agrada relacionar-se amb els humans. Us expliquem les seves característiques més importants
En la família dels dofins hi ha trenta-sis espècies, que viuen en tots els oceans de la Terra. Són animals molt diferents entre si, que van des del petit dofí de Maui –que fa un metre i mig de llarg i pesa cinquanta quilos– fins a la gran orca –que pot fer vuit metres i pesar sis mil quilos!
Ràpids com un torpede
Ara bé, l’espècie més comuna de dofí és, a veure si ho endevineu... sí, el dofí comú! Fa una mica més de dos metres de llarg i pesa uns dos-cents quilos. Però és un nedador molt àgil: pot arribar a una velocitat de més de cinquanta quilòmetres per hora sense provocar turbulències a l’aigua. I també pot saltar a gran altura per sobre de les onades!
Els dofins tenen un cervell força gran, i comparativament tan desenvolupat com el nostre. S’han fet molts experiments que han demostrat que són llestíssims, i també molt sensibles. I s’assemblen a nosaltres en una altra cosa: els encanta jugar!
Molt golafres!
Són carnívors i a la boca hi tenen entre quaranta i cent dents arrodonides. El menjar que més els agrada són els calamars i els peixos petits que neden en bancs, però també pesquen gambes, crancs i pops. Cada dia endrapen preses equivalents a un terç del seu pes: caram, quina gana!
Als dofins els agrada viure en família. En llocs on la pesca és abundant, els grups poden arribar als mil individus! S’ha observat que sovint estableixen forts llaços entre ells i que tenen cura dels dofins ferits i malalts. Quan cal, fins i tot els ajuden a arribar a la superfície perquè puguin respirar. No respiren per la boca, sinó que agafen l’aire per un forat que tenen a la part de dalt del cap. Aquest orifici es diu espiracle i, quan se submergeixen, es tanca.
Per comunicar-se entre ells, els dofins fan servir un autèntic llenguatge sonor –i ultrasonor!– de quatre-centes paraules. Fan servir uns sacs plens d’aire, situats just a sota de l’espiracle, per emetre una gran varietat de sons. A més, com que sovint neden en l’obscuritat a gran profunditat, fan servir un sistema d’orientació que es diu ecolocalització. Primer emeten un munt de sorollets anomenats clics. Normalment en fan trenta per segon, però poden arribar a fer-ne fins a mil per segon! Quan aquestes vibracions sonores topen amb la superfície d’algun altre animal o objecte, reboten. L’eco arriba fins al dofí, que l’interpreta ràpidament per orientar-se. Com si fos un submarí!
