Eugène Christophe, un ciclista de llegenda

El primer Tour, que en francès vol dir ‘volta’, es va celebrar l’any 1903. Va ser la primera cursa ciclista per etapes de la història, i la va inventar un periodista esportiu per vendre més diaris. En aquell temps, tothom estava boig per les bicis!

Amor pels pedals
Entre el públic de fanàtics de les dues rodes hi havia Eugène Christophe. Quan tenia tretze anys i va acabar l’escola primària, aquell noiet espavilat va començar a treballar d’aprenent de manyà. Prop del taller on feinejava hi havia una botiga de bicicletes, i l’Eugène només treballava per poder-ne llogar una. Es passava els diumenges pedalant pel mig del bosc. Se sentia lliure, valent, capaç de tot! El seu pare es va adonar de la gran passió del seu fill. La família no era pas rica, però va decidir gastar-se tots els estalvis per comprar una bicicleta a l’Eugène. Oh, quina alegria!

Tot un professional
El noi va participar aviat en les primeres curses i va destacar de seguida. També va fer d’entrenador d’altres ciclistes, però s’adonava que ell era millor. Quan tenia vint-i-quatre anys, va deixar la feina i es va fer ciclista professional. Era el seu somni! Aquell mateix any, es va proclamar campió francès de ciclocròs –pedalant camp a través– i ho va ser sis anys consecutius. Quin crac!

La primera vegada que l’Eugène va participar en un Tour va ser en l’edició de l’any 1906, quan tenia 21 anys. La prova tenia 13 etapes, amb un recorregut total de 4.545 quilòmetres. Això sí que és fer la volta a França, eh? La cursa va ser tan dura que dels 76 ciclistes que van començar només en van acabar 14! L’Eugène va aconseguir quedar novè. Com ja havia passat en anys anteriors, alguns espectadors van mirar d’ajudar els seus ciclistes preferits fent la guitza als adversaris. Alguns fins i tot llançaven claus a la carretera per punxar-los les rodes. Que bèsties!

Regles molt dures
Només podien fer servir una bicicleta per a tota la cursa. Si s’avariava, els corredors l’havien de reparar sense que ningú no els ajudés! A banda, havien de carregar ells mateixos l’aigua i les provisions. Solien dur galetes, que pesaven poc i els donaven molta energia! I també era obligatori acabar la cursa amb la mateixa roba que duien en començar. Imagineu-vos quina pudor que devien fer, al final!

Ja t’ho faràs!
Avui, quan un ciclista té un problema mecànic, el cotxe de suport del seu equip li canvia de seguida la bicicleta per una altra de nova. Però en els primers Tours no podien rebre cap ajuda de ningú! I penseu que, en aquell temps, les carreteres no estaven tan ben asfaltades com les actuals: estaven plenes de bonys i sotracs! Les bicicletes eren de ferro i pesaven molt més que les actuals: prop de 20 quilos! A més, encara no tenien canvi de marxes. Imagineu-vos com devia cansar pedalar en les pujades! Per si punxaven, els ciclistes portaven una cambra de neumàtic extra lligada al cos i una manxa a la bici.

Al Tour del 1912, l’Eugène s’havia afaitat el bigoti amb què s'havia guanyat el sobrenom de El vell gal, com l'Astèrix. Ara els seus seguidors l’anomenaven Cri-Cri. Aquell any va fer un Tour perfecte i va ser el més ràpid. Però, com que l’organització donava punts als corredors segons com anaven els membres del seu equip, això el va perjudicar i va quedar segon. Que injust, pobre Eugène!

Una nova oportunitat
Les regles van canviar l’any següent: ja només comptava el temps individual. Aquell any, la victòria havia de ser seva! Hi havia 140 corredors i, passades cinc etapes, l’Eugène era el segon classificat, a només 5 minuts del primer. A la sisena etapa havien de travessar els Pirineus: aquell era un dia decisiu! Quan l’Eugène va arribar dalt del Tormalet, un coll de muntanya altíssim, ja era el primer classificat i tenia un bon avantatge.

El triomf s’esfuma
La bici baixava com una bala per sobre les pedres del camí quan, de cop, se li va trencar la forquilla de la roda del davant. Quina mala sort! Ben aviat l’avançarien els seus competidors. L’Eugène es va penjar la bicicleta a les espatlles i va arribar al poble més proper, Senta Maria de Campan. A la ferreria, va reparar la bici tot sol mentre un comissari de la cursa vigilava que ho fes sense ajut. Va acabar la feina i va continuar pedalant. Però havia perdut quatre hores, i ja no tenia cap possibilitat de guanyar...

El Tour del 1919, ara fa un segle, era especial. La cursa tornava després d’una aturada forçosa de quatre anys: la Primera Guerra Mundial havia trasbalsat Europa. Mireu si la situació era difícil, que tots els jerseis ciclistes que hi havia disponibles eren de color gris, sense res que els diferenciés l’un de l’altre.

Un líder ben vistós
Per això, el director de la cursa va decidir que el primer classificat portés un jersei groc. Era el mateix color que el de les pàgines del diari esportiu que organitzava el Tour. I ja endevineu qui va ser el primer a posar-se’l, oi? Sí, l’Eugène Christophe! “Ai, mare meva, però si semblaré un canari sobre la bicicleta! Segur que tothom es riurà de mi...”, va pensar mentre el vestien amb aquell mallot tan cridaner.

Increïble, però cert
L’Eugène va ser el líder durant 10 etapes i tenia un bon avantatge respecte al segon corredor... però tampoc no va poder guanyar. A la penúltima etapa, mentre travessava un carrer de llambordes a la ciutat de Valenciennes, la forquilla davantera de la bici es va partir per la meitat. “Oh, no, no pot ser veritat!”. L’Eugène va pensar que pararia boig. No s’ho podia creure! Va arreglar la bici, però va trigar dues hores i mitja i va perdre el mallot groc... i el Tour. I, encara que sembli impossible, la mateixa desgràcia es va repetir a la cursa del 1922. Tres forquilles trencades, quina maledicció! L'Eugène no va guanyar mai cap Tour, però es va convertir en un ciclista llegendari i en un exemple de lluita i d’esportivitat.