Què us sembla que podia estudiar un home com en Fridtjof Nansen? Zoologia, l’estudi dels animals, perquè va pensar que així podria passar moltes estones a l’aire lliure. I un bon dia, mentre feia un viatge de cinc mesos a bord d’un vaixell balener, se li va ficar entre cella i cella que volia explorar Groenlàndia, la segona illa més gran del món, que està coberta permanentment de gel, hivern i estiu. Altres valents ja havien volgut travessar-la abans, però cap no ho havia aconseguit. Nansen va formar un equip amb cinc homes acostumats a viure a l’aire lliure amb neu, vent i fred intens, tots molt bons esquiadors. Després d’un viatge amb vaixell força complicat, el 15 d’agost del 1888 es van posar en marxa.

La travessa va ser molt dura, perquè feia mal temps. Els costava molts esforços arrossegar els trineus sobre la neu tova acabada de caure, i avançaven lentament. Primer van haver de pujar fins a gairebé 3.000 metres d’altitud, on la temperatura nocturna era de 45 graus sota zero. Quin fred! Però, un cop al punt més alt, ho van tenir més fàcil. Van lligar els trineus i van fer unes veles amb teixit enquitranat. Amb aquella nau tan estranya volaven sobre el gel! Quan van arribar a l’altra banda, quaranta-nou dies després, no hi havia cap vaixell per dur-los a casa.

Temps ben aprofitat
Sabeu que van fer? Es van quedar a passar l’hivern amb els inuits, que viuen a l’Àrtic des de fa segles. En van aprendre tècniques de supervivència: a desplaçar-se veloçment sobre el gel amb trineus estirats per gossos i a caçar animals. La presa favorita dels inuits és la foca, de la qual ho aprofiten tot: la carn per menjar, el greix per fer llum i la pell per fer vestits ben calentons!

El cul d'en Jaumet
Després de l’èxit a Groenlàndia, ell i els seus companys van ser rebuts a Noruega com el que eren: uns herois. Però Nansen, que era el cul d'en Jaumet, de seguida es va posar a pensar en la següent expedició: volia ser el primer a arribar al pol Nord. Quina passada! Volia aprofitar els corrents marins de l’oceà, que arrosseguen de l’est cap a l’oest les plaques de gel que cobreixen l’oceà Àrtic. Va pensar que, si construïa un vaixell prou fort per evitar que els blocs de gel l’esmicolessin, podria encallar en una placa i esperar que el corrent el dugués fins al pol. Tothom deia que Nansen era boig i que allò era un suïcidi, però ell no va fer cas a ningú i va tirar endavant.

Un enginyer escocès va idear una nau amb un casc totalment arrodonit, capaç de lliscar com una anguila entre els blocs de gel. Podia carregar prou combustible i provisions perquè una tripulació d'una dotzena d'homes hi passés fins a cinc anys a bord. Caram, quin viatge! El vaixell el van batejar com a Fram, que vol dir ‘endavant’ en noruec antic. El Fram era més un refugi que no pas una nau marinera. La zona que habitaven estava completament aïllada del fred i portaven dipòsits amb més de setze tones de petroli tant per poder navegar com per cuinar i fer anar la calefacció.

I què menjaven aquesta gent?
Al vaixell portaven mig centenar de menes de carns i verdures enllaunades, peix sec i en conserva, fruita seca, melmelada, mantega i galetes. Imagineu-vos quins tiberis! I per passar l’estona diuen una biblioteca amb més de 600 llibres i una pianola per tocar música. Quina xerinola! A banda, les cabines del Fram tenien llum elèctrica gràcies a una dinamo que funcionava quan el vaixell navegava i a un molí de vent quan estava aturat. I mireu si ho tenien tot calculat, que el timó i l’hèlice estaven protegits del gel i es podien desmuntar per ser reparats a coberta. Era ben espavilat en Fridtjof!

El Fram va salpar de Noruega el juliol del 1893. Al setembre van quedar encallats en una placa de gel, com estava previst. Els tripulants es van resignar a passar dos o tres anys aïllats del món. A partir d’aleshores, es van dedicar a fer observacions científiques del mar i el clima. Que divertit, eh?

Heroi o tocat de l'ala?
El corrent els va portar a la deriva i el vaixell s’acostava molt lentament cap al pol, com podeu veure a la línia verda del mapa. Però, al cap de dos anys, Nansen va veure clar que no el travessarien, sinó que hi passarien a uns quants centenars de quilòmetres de distància. Aleshores va prendre una decisió molt arriscada: baixar del vaixell i dirigir-se cap al pol a peu. Que valent. I que temerari! El punt vermell del mapa és el lloc on Nansen va decidir continuar a peu, i la ruta que va fer és la línia taronja.

Ho va fer amb un company, Hjalmar Johansen. Van preparar dos trineus amb gossos siberians, dos caiacs i queviures per a cent dies, i van marxar el 14 de març del 1895. De primer van avançar veloçment sobre la planura glaçada, però aviat es van trobar grans sotracs. Només veien un laberint caòtic de blocs de gel que s’estenien fins a l’infinit. Vint-i-tres dies després de marxar, havien arribat 250 quilòmetres més al nord que cap altre explorador! Però el fred intens els congelava la roba i els tallava els canells. No podien seguir, i van decidir tornar.

Un malson amb final feliç​
Durant tres mesos van viatjar sobre l’escorça de gel, cada vegada més fina, per la calor. S’acostava l’estiu i estaven desesperats! Quan ja gairebé s’havien rendit, van veure terra ferma mar enllà. Amb els trineus posats sobre els caiacs, van fer una petita nau i van aconseguir arribar-hi. Van passar l’hivern en una cabana de pedres d’aquella illa deshabitada, menjant carn de foca i escalfant-se amb greix de morsa. El maig del 1896, uns expedicionaris anglesos els van trobar. Quin miracle! A Noruega els van rebre com si arribessin d’un altre món. Ben bé com si fossin marcians!