El Rei Sol, el monarca més poderós del món

El pare de Lluís XIV era... sí, ho heu endevinat, Lluís XIII! Va morir el 1643, quan ell tenia només quatre anys. Com que era tan petit, la seva mare es va cuidar de governar. Però qui de debò remenava les cireres era aquest home vestit de vermell: el cardenal Mazzarino, que també s’encarregava de l’educació del petit rei. Un cardenal és un clergue molt poderós, ja que només està per sota del papa de Roma. Però Mazzarino també tenia molts enemics; especialment entre els nobles i els membres del parlament, que eren persones riques i influents. Ells també volien manar, i no els agradava gens que el rei tingués el poder absolut. Per això, quan en Lluís tenia deu anys, hi van conspirar en contra i va haver de fugir a correcuita de París.

Un governant adolescent
Quan els rebels van ser derrotats, el rei encara es va fer més poderós. I va aprendre una lliçó: no confiaria mai més en els nobles! La seva mare, Anna d’Àustria, li va cedir el govern quan va fer tretze anys, però en Lluís encara va deixar que Mazzarino controlés els afers d’Estat mentre ell continuava aprenent: llatí, història, francès, dret; i també a fer la guerra, amb els millors generals de l’exèrcit. Però ell preferia passar-s’ho bé amb els fills dels servents, i el que de debò li agradava eren la dansa i la caça!

Quan el cardenal va morir, el 1661, tots esperaven que el jove rei, que aleshores tenia vint-i-tres anys, nomenaria un nou primer ministre. Però es van quedar amb un pam de nas... Va anunciar que governaria tot sol, i ho va deixar ben clar: “A partir d’ara, no es farà res que no ordeni jo directament”. Tot el poder es va concentrar a les seves mans. Lluís XIV creia que era el senyor absolut de França per voluntat de Déu, i no havia de donar comptes a ningú! El poble no hi pintava res, com sempre. Però els nobles, els burgesos rics i els capellans, que tradicionalment havien aconsellat el rei, van veure com la seva influència desapareixia. El poder dels consellers directes del rei, en canvi, va augmentar molt. Ser la mà dreta del sobirà era un càrrec molt llaminer.

Intel·ligents, però obedients
Volia ministres, governadors i funcionaris molt obedients, però també triava gent. Ells van ser els encarregats de reformar el sistema de govern i la recaptació d’impostos. Van afavorir les comunicacions amb una bona xarxa de carreteres i canals. I també va enfortir l’exèrcit, que es va convertir en un dels més poderosos del món.

Durant tot el segle XVII, a Europa només hi va haver set anys de pau! Quina bestiesa, no? Per estendre el seu regne, el Rei Sol es va embarcar en un seguit de quatre grans guerres; i una ens va tocar molt de prop. El seu nét, Felip de Borbó, era un dels aspirants a la corona espanyola durant la Guerra de Successió. Per això Lluís XIV va ser enemic ferotge dels catalans durant el llarg conflicte que va acabar amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre del 1714.

A banda de les guerres, en Lluís es va gastar quantitats immenses de diners per construir palaus esplèndids, plens d’obres d’art i envoltats de jardins magnífics, on organitzava grans espectacles i entreteniments. Entre d'altres destacava el Palau de Versalles, on va fixar la seva residència. El palau tenia més de 700 habitacions amb 2.153 finestres i 1200 llars de foc. Us ho imagineu? I als  jardins, que eren enormes, hi havia centenars de fonts. A Versalles tot girava al voltant del rei, que era el centre de França. Malgrat tot, mentre va regnar, a la gent comuna no li va anar gaire bé. Vivien en condicions molt difícils, treballaven fins a catorze hores diàries i havien de pagar una pila d’impostos. Penseu que es calcula que, només a París, hi havia 40.000 captaires! O sigui, que una desena part de la població de la capital francesa passava mooolta gana. Que injust, oi?