El darrer intent de Robert Peary de conquerir el pol Nord va tenir lloc el 1908, quan ja tenia cinquanta-quatre anys. Quins ànims, oi? L’acompanyaven vint-i-tres exploradors nord-americans, cinquanta inuits que estaven acostumats a viure a l'Àrtic i 250 gossos. Peary havia calculat que haurien de recórrer 665 quilòmetres per arribar al pol. Amb tot el que havia après dels fracassos anteriors, va fixar el rumb cap a l’oest, per mirar de compensar el moviment del gel a causa dels corrents marins.

Treball en equip
Per estalviar les energies d’homes i animals, van fer servir una tècnica semblant a la d’una cursa de relleus. Petits grups d’expedicionaris avançaven, marcaven bé la ruta i preparaven campaments d’iglús i dipòsits de provisions per als que venien darrere. L’avanç no va ser fàcil. Els vents glaçats i molt forts que bufaven els obligaven a aturar-se, i sovint havien d’esperar dies i dies que les llacunes obertes entre les plaques de gel es tanquessin per poder seguir endavant.

El 2 d’abril de 1909, Peary va començar la darrera etapa amb cinc companys ben escollits. Eren l’afroamericà Matthew Henson, el seu home de confiança, i quatre inuits. Els quedaven 214 quilòmetres i estaven a 25 graus sota zero, però el vent fort es va aturar i van poder avançar amb rapidesa. El 6 d’abril van arribar al pol Nord. Vint-i-tres anys després de la seva primera expedició, Peary ho havia aconseguit! En el retorn van aprofitar el camí traçat a l’anada i van tardar només setze dies. Que ràpid, no?

Els companys de gesta
Els quatre inuits que van acompanyar Peary es deien Ooqueah, Ootah, Seegloo i Egigingwah. També hi havia Matthew Henson, la mà dreta de Peary des de les seves primeres expedicions. El va conèixer quan treballava de dependent en una botiga de roba, però abans aquest afroamericà intrèpid havia navegat per mig món com a grumet!

Hi ha, però, qui dubta que Peary arribés de debò fins al pol Nord, ja que en va tornar sospitosament de pressa. Cal dir que localitzar el punt exacte del pol Nord és difícil. Com que està situat en un mar cobert de plaques de gel que floten i no paren de moure’s, plantar-hi una bandera és del tot inútil! A més, als pols no funcionen les brúixoles magnètiques. Per saber on ets, has de fer servir un cronòmetre i un sextant, que és un aparell que determina la teva posició observant on és el Sol. Quantes complicacions!