Rosalind Franklin, una científica oblidada injustament
Us imagineu que feu una feina molt important però tot el reconeixement se l'emporta algú altre? Això li va passar a la pobra Rosalind, que va tenir un paper clau en la comprensió de l'ADN però no se li va reconèixer el mèrit
Rosalind Franklin va néixer a Anglaterra el 1920, en una família sense problemes econòmics. El seu pare era banquer i professor, i la seva tieta, una activista en favor del vot de les dones. Va ser ella qui, quan la Rosalind només tenia sis anys, va dir: "És una nena alarmantment intel·ligent. Es passa l'estona fent sumes per entretenir-se, i sempre li surten bé!".
Alumna exemplar
A l'escola sempre li va anar molt bé, i quan tenia divuit anys va entrar a la Universitat de Cambridge per estudiar química. Li va interessar moltíssim la investigació del món microscòpic, i aquest va ser el camp a què es va dedicar tota la vida. Es va graduar quan tenia vint-i-un anys, però la universitat no li va donar el títol perquè aleshores les estudiants només rebien un "reconeixement". Que injust, oi?
Tot i això, la Rosalind havia tret tan bones notes i havia demostrat ser tan brillant que aviat va trobar feina com a ajudanta d'investigació. Aleshores es va passar nou anys treballant en diversos laboratoris. Estudiava l'estructura dels àtoms en diferents substàncies, i es va convertir en experta en la tècnica de la cristal·lografia amb raigs X. Caram!
Tensió al laboratori
Quan tenia trenta-un anys va guanyar una beca per estudiar al King's College de Londres, una de les millors universitats del món. Allà hi treballava el científic Maurice Wilkins, que intentava desxifrar l'estructura de l'ADN, la molècula de la vida. La Rosalind també s'hi va posar, però la relació entre els dos no era gaire bona, i treballaven per separat.
L'ADN és una molècula molt petita i molt difícil d'observar perquè, segons la temperatura i la humitat de l'ambient, pot modificar una mica la seva forma. Amb molta dedicació i molt enginy, després d'una pila d'hores i força fracassos, la Rosalind i el seu ajudant Raymond Gosling van aconseguir-ne imatges, que per a l'època eren extraordinàriament nítides! En una, la número 51, s'hi veia clarament l'estructura en forma de doble hèlix.
Al mateix temps, dos investigadors de la Universitat de Cambridge intentaven definir un model teòric per explicar l'estructura molecular de l'ADN. Es deien Crick i Watson, però ells no feien experiments, sinó que analitzaven les dades d'altres laboratoris. Ells ja sospitaven que l'estructura era de doble hèlix, però no en podien estar segurs. La Rosalind no tenia cap intenció d'ensenyar-los els seus resultats, però Wilkins ho va fer, en secret i sense avisar-la. Quina barra!
Un premi Nobel amb una mica de trampa
Amb la feina de la Rosalind, Crick i Watson tenien les proves que necessitaven per publicar el seu model, cosa que van fer el 1953. L'article posava les bases per entendre com es copia i es transmet el material genètic d'una generació a la següent, i va ser una gran revolució científica. El 1962, Crick, Watson i Wilkins van rebre el premi Nobel de medicina per la troballa. La Rosalind, que havia mort quatre anys abans, no va veure reconeguda la seva aportació cabdal a la descoberta. Ara, però, sabem la veritat gràcies a un alumne seu que va explicar la història completa! La ciència és una feina d'equip, i cal reconèixer la part de mèrit de tothom que hi participa.
