Atenes, el lloc on va néixer la democràcia

Els grecs antics parlaven tots la mateixa llengua, i compartien la mateixa cultura i les mateixes creences. Però no es governaven plegats, sinó que vivien separats en una munió de ciutats. Es deien polis, i n’hi havia més de mil! Cadascuna tenia una capital, un territori al voltant de la ciutat, un govern, un exèrcit i una moneda pròpia. Sovint eren rivals, i competien per aconseguir noves terres i mercats per comerciar. Quin guirigall!

El govern del poble
Atenes era una de les polis més poderoses. Al principi, els nobles més rics manaven molt. Però la gent del carrer no estava gaire contenta, i amb les seves protestes van aconseguir un canvi en el sistema de govern. Ara fa 2.500 anys, els atenesos van inventar la democràcia. Aquesta paraula grega vol dir ‘govern del poble’, ja que les decisions importants les prenien entre tots. Bé, no exactament entre tots, perquè només votaven els ciutadans atenesos. I resulta que no es consideraven ciutadans ni les dones, ni els estrangers, ni els esclaus. I mira que n’hi havia una pila! Si els ciutadans eren uns 50.000, les dones i els nens atenesos eren 90.000. D’esclaus n’hi havia 200.000, i d’estrangers 90.000 més!

El dret de decidir
Però, encara que només pogués votar una minoria, allò era una novetat molt gran! Per primera vegada, les lleis ja no les imposava un rei, com era habitual aleshores. Ara tots els ciutadans atenesos, rics o pobres, tenien els mateixos drets i deures. Segur que també s’equivocaven, però almenys decidien ells, no us sembla?

Els ciutadans d’Atenes es reunien cada deu dies en assemblees. Hi prenien entre tots les decisions que governaven la ciutat. Les trobades se celebraven en un turó anomenat Pnix, on tots els ciutadans de més de vint anys hi podien dir la seva. De vegades s’hi ajuntaven 6.000 homes! Qualsevol podia demanar la paraula, proposar els temes que calia discutir i votar les noves lleis.

Debats apassionats
Els atenesos estaven molt orgullosos del seu sistema de govern. No hi havia partits polítics com els que tenim avui, però quan s’havia de prendre una decisió important se solien crear bàndols enfrontats. La lluita política era molt bèstia, i s’hi valia tot: fins i tot les mentides greus o l’assassinat!

El desterrament i l’exili
Fer política no era una feina. Els càrrecs del govern canviaven cada any i s’elegien entre els ciutadans. Si no els agradava com ho feia algú, votaven posant el seu nom en trossets de ceràmica. Si hi havia majoria, el desterraven d’Atenes i l’obligaven a marxar a l’exili durant deu anys!

Els ciutadans també triaven deu generals que s’encarregaven de defensar la ciutat. Un dels més famosos va ser Pèricles. La seva gran influència va durar quinze anys, i va impulsar moltes mesures per aconseguir que la democràcia fos cada cop més forta. Pèricles va ser un dels cracs de la política d’aquell temps. Parlava tan bé que l’assemblea quedava captivada! La majoria reconeixia la seva intel·ligència i escoltava amb confiança els seus consells. Però també tenia enemics: com que era partidari dels ciutadans més pobres, sovint es va enfrontar amb els nobles. Tenia la testa tan grossa que li deien ‘cap de pera’, i no es treia mai el casc, per dissimular. Ai, que presumit!

Els pobres també fan política
I és que, al principi, els ciutadans més pobres no podien fer política. És clar, si no anaven a treballar, aquell dia no tenien plat a taula! Per això Pèricles va introduir un canvi molt important. Va fer que la ciutat pagués una petita quantitat de diners a tots els qui participaven en l’assemblea. Qui hi assistia rebia un òbol, l’equivalent del jornal d’un manobre. Eren pocs diners, però ningú no pensava viure de la política, i encara menys fer-se ric!

Els enemics venen de Pèrsia
Aquells van ser anys difícils, a causa dels atacs constants d’altres ciutats gregues i dels perses, uns enemics estrangers molt poderosos. Però Atenes va assolir una edat d’or i va ser la ciutat preferida pels filòsofs, els artistes i els científics del seu temps.Atenes era tan poderosa que altres ciutats gregues menys fortes li pagaven un tribut perquè les defensés si les atacaven. L’impost el pagaven entre 160 i 208 ciutats, segons l’època, i amb aquests diners Atenes es va fer molt rica!

Deveu pensar que, un cop la guerra amb els perses es va acabar, ja no calia comprar més armes ni vaixells, oi? És clar. Però resulta que Atenes estava encantada de rebre tota aquella riquesa i, com que s’havia fet tan forta, els va continuar cobrant el mateix impost, de grat o per força. Quina barra!

El símbol de l’acròpolis
Com que tots els edificis importants de la ciutat havien estat destruïts pels perses, Pèricles va fer servir aquest tresor per reconstruir-los. Els atenesos van bastir uns temples magnífics sobre l’acròpolis, el turó rocós que els servia de fortalesa. Les noves edificacions servien per adorar els déus, però també per fer propaganda de la grandesa d’Atenes! A més, les obres van donar feina als més pobres, que van treballar de valent a les pedreres.

Anys i panys d’obres
Els antics grecs eren molt bons constructors i enginyers. Els seus temples de pedra eren grandiosos, i són tan sòlids que molts han sobreviscut fins avui. Feien unes columnes altíssimes amb tambors de pedra apilonats, que unien amb grapes de metall. L’edifici més important de la nova acròpolis va ser el temple d’Atenea, la deessa de la guerra i de la saviesa, que era la patrona d’Atenes. Es diu Partenó. Mireu si era imponent que van trigar quinze anys a acabar-lo!

Una meravella de pedra
El Partenó mesura 68 metres de llarg per 31 metres d’ample, i s’aguanta amb una pila de columnes de més de 10 metres d’alçada. A més, per fora estava decorat bellament amb moltes escenes esculpides per Fídies, que aleshores era el millor artista de Grècia. A dins hi va fer una estàtua altíssima de la deessa Atenea: feia més de 10 metres! Era de fusta i estava recoberta amb 1.140 quilos de vori i or. Quin tresor!