'Cowboys', els homes que vivien dalt d'un cavall

Fa cent cinquanta anys, per les planures infinites del sud dels Estats Units hi corrien grans ramats de bestiar salvatge. Voleu saber com s’ho van fer per capturar-los? Era una vida d’aventura, però també de penúries... i plena de perills! A les grans extensions de Texas hi havia cinc milions de bous, vaques i vedells. Els deien longhorn, és a dir, ‘banyes llargues’, perquè de punta a punta els feien fins a un metre i mig. Eren descendents del bestiar que els espanyols havien dut a Mèxic i tenien molt males puces! Sobrevivien amb poc menjar i s’adaptaven bé a aquelles planures tan seques. La seva carn, però, era més aviat dura i, al principi, només els capturaven per fer cuir amb la seva pell.

Carn a dojo
Quan va començar el segle XIX, qualsevol persona es podia convertir en ramader. Només li calia llogar uns quants vaquers valents per atrapar bestiar salvatge. Amb el temps, però, van arribar als Estats Units una pila immensa d’immigrants. Aquella gent procedent de tots els racons d’Europa volien menjar el mateix que a casa: salsitxes, mortadel·la, salaons... Per fi les fàbriques volien aquella carn tan dura! I aleshores va créixer molt la competència entre els ramaders.

Als vaquers se’ls va girar feina. Calia aplegar els ramats i després conduir-los cap al nord. Allà, les vies del ferrocarril duien el bestiar fins a les grans ciutats industrials. Havia arribat l’edat daurada dels cowboys. La seva feina era esgotadora. Començava quan sortia el sol i s’acabava ben de nit, fes el temps que fes. A l’estiu, amb una calor terrible, i a l’hivern, amb un fred glacial.

Cap als terrenys de pastures!
Calia portar els ramats allà on hi havia pastures, controlar que no es perdés cap animal i fer de veterinaris. També, vigilar els incendis de les planures, que a l’estiu eren molt perillosos. Sempre dalt del cavall, fins a divuit hores diàries! I sovint lluny de tothom, vivint en petites cabanes aïllades o a l’aire lliure. S’havia de ser ben dur per resistir-ho!

El gran esdeveniment de cada primavera era el rodeo, quan s’ajuntava tot el bestiar de cada ranxo per fer-ne el recompte. Els vedells que havien nascut feia poc se separaven de la seva mare per marcar-los amb un ferro roent. Aquesta marca era com la matrícula d’un cotxe. Així tothom sabia a quin ranxo pertanyia cada bèstia. Quan alguna es perdia o la robaven, el propietari la podia recuperar.

Una cursa frenètica
El rodeo era una feina esgotadora. Separar una vaca del ramat era força difícil. Era una cursa frenètica, i calia molta compenetració entre el genet i el seu cavall per seguir les fintes del bestiar. Corrien tant, uns i altres, que cada cowboy solia fer servir tres o quatre cavalls de refresc cada dia.

El marcatge dels animals
Un cop atrapada la bèstia amb el llaç, arribava el moment de fer el marcatge, que també era perillós. Els animals s’hi resistien amb força: a qui li agrada que li socarrimin la cama, oi? Els vaquers lligaven les potes del vedell i li aplicaven el ferro roent sense gaire força. Volien cremar el pèl de la cuixa esquerra, que no tornava a créixer en la marca, però amb compte de no tocar gaire la carn.

Matrícules falses
Tot i aquesta precaució per garantir la propietat del bestiar, els lladres se les pensaven totes. N’hi havia que eren especialistes a modificar les marques amb una vareta de ferro roent. Però s’hi jugaven la vida: si els enganxaven, els penjaven. Quina por, oi?

La feina de cowboy era dura i mal pagada. La feien sobretot els més desafavorits: fugitius i homes joves sense diners, però també molts indis, mexicans i negres. A les pel·lícules de Hollywood no se’n veuen gaires, però una cinquena part dels cowboys eren de raça negra!

Les noies també cavalcaven!
Hi ha pocs exemples coneguts de noies que treballessin de cowgirls, principalment perquè a l’oest n'hi vivien ben poques, de noies. Els propietaris dels ranxos més petits, però, no tenien prou diners per contractar gaires treballadors de fora. I és ben segur que les seves dones i filles van treballar braç a braç amb els homes, sobre els cavalls i fent tota mena de tasques.

Cançons tristes
La vida dels cowboys era molt solitària. Per passar l’estona, sovint s’inventaven cançons que acompanyaven amb l’harmònica. La seva música pouava de les tradicions d’Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda, però també de Mèxic. Com els cavalls, tenia tres ritmes: al pas, al trot i al galop! Així va néixer la música western, l’avantpassada del country.