La història de la bicicleta

El primer vehicle amb dues rodes posades l'una al davant de l’altra va ser la draisina, obra del baró Karl Drais. Ell la va batejar com a “màquina que corre”, però tothom la recorda com a draisina en honor seu. Era un vehicle molt senzill, tot fet de fusta. Per publicitar l'invent, Drais va organitzar diversos passejos públics, i finalment va fer un viatge de llarga distància des de Karlsruhe fins a Kehl. Diuen que va fer 65 quilòmetres en cinc hores!

Un ferrer anomenat Kirkpatrick Macmillan va fabricar-se una màquina com la de Drais, però va pensar que l’invent milloraria molt si es pogués impulsar sense haver de tenir els peus a terra. El sistema que va idear per aconseguir-ho va ser uns pedals oscil·lants connectats amb unes vares llargues de metall que feien girar la roda del darrere. La màquina era pesadíssima i devia cansar molt fer-la anar, però Macmillan ben aviat es va convertir en tot un expert. Va viatjar de Dumfries a Glasgow amb el seu invent, i va trigar només dos dies a fer els 110 quilòmetres.

Molts inventors d’aquella època dubtaven que la gent fos capaç de pedalar i mantenir l’equilibri alhora sobre un giny de dues rodes. El fuster Williard Sawyer va pensar que seria més segur posar-ne quatre, de rodes. El seu quadricicle no és ben bé una bici, però va servir per provar noves solucions tècniques. Tenia uns estreps connectats amb les rodes del davant, i el moviment que calia fer era molt semblant al de l’esquí de fons. Però el vehicle pesava tant que només podia avançar en terrenys ben plans... i no gaire ràpid!

Quan Pierre Lallement, que tenia dinou anys, va veure passar algú amb una draisina, va al·lucinar. I va decidir construir el seu propi vehicle, aprofitant que treballava en una fàbrica de cotxets per a bebès. La seva gran idea va ser afegir un mecanisme de manovella amb pedals que feia girar directament la roda del davant. Aquesta innovació va fer fortuna, i ben aviat la companyia Michaux et Cie de París va ser la primera a fabricar bicicletes amb pedals a gran escala, a partir del 1868. Això sí, no devien ser gaire còmodes: a Anglaterra les van batejar com a boneshakers, “sacsejadores d’ossos”.

El mecànic francès Eugène Meyer va fer diverses contribucions rellevants a l’evolució de la bicicleta, com ara les rodes amb radis tensats de cable metàl·lic. També se’l considera el pioner d’aquesta mena de bicicletes tan sorprenents, dignes d’un circ, en què la roda davantera és mooolt més gran que la del darrere. Els anglesos les van anomenar penny-farthing, i van ser les grans triomfadores entre el 1870 i el 1885. La gran roda davantera feia els passejos més suaus, cosa molt important abans que s’inventés el pneumàtic, i permetia agafar velocitats molt més altes. El bicicle també era més simple i lleuger que la resta de bicicletes del seu temps.

Dues novetats van canviar el panorama de dalt a baix: les rodes amb pneumàtic i la transmissió per cadena de rodets. L’enginyer anglès Thomas Humber va patentar la primera bici amb quadre en forma de diamant i rodes de la mateixa mida el 1884. Els peus del ciclista quedaven a l’abast del terra, cosa que feia molt més senzill aturar-se. El 1885, l’anglès John Kemp Starley va fabricar la seva “bicicleta de seguretat”. El ciclisme deixava de ser un passatemps arriscat per a homes joves, i esdevenia un mitjà de transport molt popular, també entre les dones.

Les curses de bicis van ser l’esport més popular fins a l’arribada dels vehicles motoritzats. Tothom coneixia els millors pilots i les bicicletes que duien. Les primeres bicicletes per córrer curses de velocitat eren màquines tot terreny, perquè en aquell temps les carreteres no estaven asfaltades. Una innovació força important la va aportar el 1890 l’escocès John Boyd Dunlop, un veterinari aficionat al ciclisme. Era una cambra de tela i cautxú per a les rodes, que s’inflava amb aire i es col·locava sobre la llanda. Per evitar punxades hi va afegir una coberta, també de cautxú. Això va fer que els trajectes fossin molt més suaus!

Començava la dècada de 1960 quan al fabricant Schwinn li va arribar la brama que els infants de Los Angeles es divertien fent transformacions a les seves bicicletes. Els posaven tota mena d’accessoris perquè el veïnat s’hi fixés bé. Schwinn va decidir que ja els donaria la feina feta, i va néixer la Sting-Ray. Va tenir un èxit espectacular i, en només un any, es van vendre totes: 46.630 bicis. En cinc anys van ser dos milions, i la competència es va apuntar al carro. Els nens i nenes que tenien aquelles bicis van començar a fer-les anar per tota mena de terrenys, i aquesta va ser la llavor de les dues últimes revolucions ciclistes que ara veurem.

Tots sabeu que BMX és el bicicròs, sorgit d’adaptar el motocròs a la bicicleta. El que potser no sabeu és que la primera bici de BMX la va fabricar un pare per regalar-la al seu fill. Linn Kastan, propietari d’una petita empresa que feia peces d’acer per a motos, va soldar un marc de bici que faria història. El fill va competir en carreres de bicicròs amb el seu regal, i aquella novetat va causar sensació. En qüestió de pocs anys, la variant Freestyle de fer acrobàcies esdevingué la més popular i practicada.

I si vosaltres no teniu una BMX, segurament teniu una BTT, oi? A la dècada de 1970, una colla de ciclistes joves es van dedicar a baixar muntanyes a Califòrnia. En aquella modalitat tan salvatge, els camins escarpats eren plens de rocs, i els ciclistes sovint estavellaven les muntures. Per estalviar, van començar a modificar bicis velles que compraven molt barates i que eren força resistents. Però al final també es trencaven. Un dels pilots més ràpids, Joe Breeze, va dissenyar el prototip de la seva bicicleta tot terreny: la Breezer 1 Mountainbike. Altres pioners van posar el seu granet de sorra, i el 1981 la companyia Specialized va fabricar la primera BTT per al gran públic.