Els inques, quins grans guerrers!
En poc més de dos-cents anys, aquest poble sud-americà va aconseguir conquerir un imperi immens amb nou milions d'habitants. El seu rei es considerava fill del Sol!
Diu la llegenda que, quan el primer inca va arribar prop de Cusco, el bastó màgic se li va enfonsar a terra. Aquest era el senyal dels déus, i allà va fundar el seu regne. En molt pocs anys, els inques van formar l’imperi més gran de l’Amèrica del Sud!
Un imperi enorme
El gran imperi es deia Tahuantinsuyo, que vol dir ‘terra de les quatre regions’. En la seva esplendor, era un regne de 3.000 quilòmetres de llargada i 650 d’amplada, un imperi que incloïa terres que avui pertanyen a l’Equador, al Perú, a Bolívia i a Xile. Controlaven prop de dos milions de quilòmetres quadrats, o sigui, 62 vegades l’extensió de Catalunya. Renoi, quin tros d’imperi!
Quan conquerien un nou poble, els inques s’adaptaven a la quantitat de gent que hi trobaven, la manera com s’organitzaven, la llengua que parlaven i les fronteres naturals que hi havia. Per això les províncies de l’imperi eren molt diferents entre unes i altres.
Casaments de conveniència
Si els líders dels territoris que conquerien es mostraven fidels, els respectaven, però posaven el poder de l’inca per damunt seu. Després els casaven amb dones inques, o ells es casaven amb les seves germanes o filles. Només els imposaven un governant inca, que es deia “el que ho veu tot”. Es cuidava de fer el cens, de cobrar els tributs, d’organitzar les obres de l’imperi i d’administrar justícia. Quina feinada!
Els inques tenien un exèrcit ben organitzat i amb molta disciplina, però només lluitaven de dia, perquè el déu Sol els ajudés! Creien que la seva missió era civilitzar el món. Deien que volien estendre el culte als seus déus, però també buscaven riqueses, noves terres i ramats més grans. Que espavilats!
De grat o per la força
Moltes vegades negociaven, i les seves conquestes van ser pacífiques. Quan això no funcionava, però, no us penseu pas que marxaven. Aleshores feien servir amenaces, o atacaven amb el seu gran exèrcit! Cap al sud, van sotmetre els chancas, els lupacas, els chiches i els kolles, i cap al nord, els huancas i els chimús. No tenien aturador! La mida màxima de l’imperi es va assolir l’any 1470, sota el sobirà inca Huayna Cápac. Governava fins a vuitanta províncies i tenia dos-cents mil guerrers.
Armadures de cotó
Les seves armes favorites eren llances llargues amb puntes de bronze i coure, porres de guerra rematades amb peces de metall, i fones que llançaven pedres de la mida d’un ou amb molta força. Quin perill! Es protegien amb túniques amb diverses capes de tela encoixinada, i amb cascs fets de fusta, de vímet o de tela. Els guerrers més importants també duien escuts de fusta coberts de pell. Eren rodons, quadrats o rectangulars.
Soldats ràpids... i tips!
L’exèrcit inca tenia soldats per tot el territori, ja que un home de cada cinquanta havia de fer el servei militar. Quan calia es movien amb rapidesa per l’extensa xarxa de camins, i estaven ben aprovisionats, gràcies als dipòsits d’aliments que el govern tenia a totes les províncies. Així sotmetien a sang i foc aquells que es resistien al domini del sobirà inca. Si algú es revoltava, ja havia begut oli!
Un imperi en expansió
L’imperi inca es va estendre ràpidament i va arribar a tenir nou milions d’habitants, però encara era un regne en construcció i tenia força problemes importants. Molts pobles sotmesos estaven descontents i sovint hi havia revoltes. I també hi havia lluites de poder entre els mateixos governants. Dos germans, Huascar i Atahualpa, fins i tot es van enfrontar amb les armes per ser el sobirà inca!
Aleshores, de sobte, van entrar en escena uns visitants inesperats: els conqueridors espanyols. Van arribar l’any 1532 i els comandava Francisco Pizarro, un guerrer molt hàbil i resistent. Pizarro havia muntat una expedició privada amb permís del rei Carles I. Per conquerir l’immens Tahuantinsuyo tenia... 180 homes! Eren pocs, sí, però penseu que portaven armadures i espases d’acer, a més de cavalls i canons. Els inques no hi tenien res a pelar.
La trampa de Pizarro
Aquest guirigall que hi havia entre els inques els va facilitar molt la feina! Ben aviat van demanar de fer una reunió amb el sobirà inca Atahualpa. Aquest sobirà hi va anar ben acompanyat del seu exèrcit, però els espanyols el van atacar per sorpresa. Després de matar més de dues mil persones del seu seguici, el van capturar.
El rescat d’Atahualpa
El sobirà inca els va oferir un rescat: si el deixaven lliure, ompliria fins dalt de tresors l’habitació on el tenien tancat. No una, sinó dues vegades: una amb objectes de plata, i una altra amb objectes d’or. I no us penseu que era una habitació petita! Atahualpa va complir la promesa i els va entregar les riqueses. Pizarro, però, no el va alliberar i, en canvi, el va condemnar a mort. Que trampós, oi? Un cop escapçat l’imperi, conquerir-lo va ser bufar i fer ampolles. Els espanyols van rebre reforços i nou mesos després ja controlaven totalment el territori. L’últim inca rebel es va rendir el 1566.
