Com lluitaven els gladiadors a l'antiga Roma?

Els gladiadors vivien en una espècie d’escoles que s’anomenaven ludus. Al capdavant hi havia sempre un lanista, que era l’encarregat de supervisar-ho tot. Ell era qui comprava els esclaus per convertir-los en lluitadors, i després els venia o els llogava als organitzadors dels jocs. Però, més que escoles, els ludus semblaven una caserna de l’exèrcit o, encara pitjor, una presó! No hi havia gaires comoditats, la vida era molt dura i la vigilància era constant, per tal d’evitar revoltes d’aquells individus tan forçuts. Els ludus solien tenir un pati central on s’entrenaven els gladiadors, envoltat per les habitacions on dormien, la cuina i el menjador. També hi havia una cel·la per tancar-hi els desobedients. Els gladiadors eren castigats amb cops de fuet ... o marcant-los el cos amb un ferro roent. Ai, quin mal!

Uns professors ben exigents
Els homes practicaven sense descans, sota les ordres d’uns entrenadors anomenats doctores. Solien ser antics gladiadors que havien aconseguit sobreviure a la seva carrera. Ells els ensenyaven les tècniques necessàries per poder combatre amb les armes que havien triat. Amb armes de fusta molt pesades i escuts de vímet colpejaven el palus, un tronc de l’alçada d’un home clavat a terra. Repetien els moviments una vegada i una altra, fins que se’ls sabien de memòria. De mica en mica, guanyaven resistència i habilitat. Però un bon gladiador, a més de repetir moviments, buscava un estil de lluita propi que el fes destacar dels altres, per tal d’enlluernar el públic.

Després de l’esforç, com a mínim, aquells homes tan masegats gaudien de menjar abundant. Però la dieta no era gaire variada. Els donaven grans bols de civada i mongetes seques, ja que una bona capa de greix els protegia dels talls. Si es feien mal, també rebien una atenció mèdica força curosa. Els bons gladiadors eren molt cars i calia cuidar-los bé! Però aquesta vida tan dura no era incompatible amb la família. Alguns lluitadors convivien al ludus amb la dona i els fills. Us imagineu que el vostre pare fos gladiador?

Una ciutat plena a vessar
Quan hi havia jocs, a Roma hi arribava tanta gent de fora que no la podien allotjar. La ciutat esdevenia un gran campament, i els carrers s’omplien de tendes de campanya. Molta gent moria aixafada o asfixiada entre la multitud. I quan començava l’espectacle, la ciutat quedava deserta. Tothom era a l’amfiteatre, pendent dels combats. Com amb el futbol actual, però més bèstia! I sabeu qui se n’aprofitava? Els lladres: mireu si feien l’agost, que fins i tot es va haver d’establir un servei especial de vigilància per a aquells dies!

Però d’on venia aquest costum de lluitar d’aquesta manera tan salvatge? Al principi es tractava de lluites rituals. Se celebraven al funeral de persones importants, i es pensava que la sang vessada apaivagava l’esperit dels morts. Però ben aviat, fa uns 2.200 anys, aquella cerimònia religiosa va esdevenir un espectacle en tota regla. En menys d’un segle, de la lluita de tres parelles es va passar a vint-i-cinc, i després a seixanta. Com que els antics romans esperaven amb delit la celebració de nous jocs, els personatges més rics n’organitzaven per guanyar popularitat i fer carrera política. Eren com els nostres anuncis de televisió, i per això els jocs van esdevenir cada vegada més extravagants i espectaculars! Eren tan bona propaganda, que en època imperial tots els jocs els oferien els emperadors en persona. Era evident: no volien que ningú fes ombra a la seva fama!

Resistència al límit
Els gladiadors havien de ser molt forts. Penseu que havien de resistir llargs combats a ple sol, amb un aire sufocant i carregat de pols i, a vegades, amb ferides importants. Quan un dels contrincants era derrotat, el públic decidia la seva sort: si havia lluitat bé, potser li perdonaven la vida. Uf, quina xamba! El públic adorava els millors lluitadors, però, per als romans, ser gladiador era un deshonor. Per això habitualment s’hi dedicaven esclaus, criminals condemnats a mort i presoners de guerra. Alguns homes lliures se’n feien quan s’arruïnaven, però, durant el contracte —que durava tres o cinc anys— esdevenien esclaus. Quina manera més arriscada d’escapar dels creditors! Ah, i també hi havia algunes dones gladiadores que lluitaven a l’arena, no us penseu...