La Gran Muralla xinesa

La Gran Muralla ressegueix la frontera nord de la Xina, com una serp de pedra que s'enfila pel paisatge. És l'estructura més llarga del món que han construït mai els humans! Els trams inicials els va encarregar el primer emperador, Qin Shi Huangdi, quan va unificar el país asiàtic l'any 221 aC. Els sobirans posteriors la van engrandir i, de mica en mica, va sorgir una llarguíssima línia fortificada.

Uns veïns temuts
I per què la necessitaven, una defensa tan formidable? Doncs perquè més enllà hi vivia gent molt diferent. Els xinesos eren agricultors que estimaven les seves cases i camps, i els governava un emperador, mentre que els seus veïns del nord eren grups dispersos de pastors nòmades, que no tenien casa fixa i es movien constantment amb els ramats. Els xinesos els veien molt diferents i els tenien por. Per si de cas, van preferir aïllar-se.

La construcció de la muralla va costar l'esforç més gran de tota l'antiguitat. Va caldre transportar i col·locar un centenar de milions de tones de totxos, pedra i sorra en zones remotes de l'imperi, lluny de tot! Els millors tècnics constructors treballaven per bastir la muralla als indrets més estratègics, allà on els invasors serien aturats amb tota seguretat. La muralla s'adaptava perfectament al relleu del terreny, tant a les serralades més costerudes com als deserts de planures infinites.

Una feinada mastodòntica
En les obres calia planificar-se bé. La maquinària imperial funcionava com un rellotge de precisió. S'havia d'organitzar aquell formiguer de camperols i esclaus, controlats de ben a prop pels soldats. I com es feia la muralla? Primer alçaven dos murs paral·lels, amb totxos o blocs de pedra, separats uns 5 metres entre si. Aquests murs eren força alts, d'uns 8 metres de mitjana, tot i que en alguns punts fan fins a 14 metres! Aleshores omplien fins dalt l'espai del mig amb terra, i la piconaven fins que quedava ben compactada. El resultat era una paret immensa, molt resistent als atacs.

Penseu que els materials es portaven a força de braços o en cistells de bambú trenat que es penjaven a les espatlles. Sovint feien cadenes humanes per passar-se els blocs o els cistells, ja que els camins de les muntanyes eren estretíssims. Un cop a peu d'obra, tot es pujava amb l'ajut de rampes, bastides i cordes amb politges. Un estudi recent que ha sumat totes les parts de la muralla ha determinat que té una longitud total de 21.196 quilòmetres. Es calcula que mentre es construïa van morir entre dos i tres milions de persones que hi treballaven, a causa de l'esgotament. Quin patiment!

Els soldats que guardaven la muralla vivien en una xarxa de torres molt fortes, col·locades estratègicament. Mireu si estava tot ben pensat, que les fletxes dels arquers de cada torre arribaven exactament fins a la meitat de la distància que les separava de la torre següent! El camí que unia les torres permetia que les notícies viatgessin amb molta rapidesa. I els soldats també, evidentment, per assegurar que arribaven a temps al lloc on es produïa un atac.

El moment crític
Al segle XV, l'amenaça dels mongols del nord era seriosa. Els emperadors de la dinastia Ming van reforçar la muralla i hi van posar fins a un milió de soldats a defensar-la. D'aquesta època daten les parts més ben conservades que actualment visiten els turistes.

El camí que hi havia dalt de la muralla estava protegit per merlets. En alguns punts era tan ample que hi podien passar un parell de carros, cinc cavalls o una desena d'homes! De torres de vigilància n'hi havia 25.000 i tenien tres pisos. Al primer i el segon és on vivien els soldats i hi guardaven el menjar. En tenien prou per passar una temporada ben llarga! Si s'acostava l'enemic, els guàrdies es comunicaven amb missatges de fum i banderoles. I si era de nit, amb bengales i torxes.