Qui va inventar els texans?
Avui tots tenim uns texans, oi que sí? Són uns pantalons molt còmodes i resistents! Aquesta és la història de com van néixer, a l'època del salvatge oest americà. Van agradar tant a la gent que en menys de cent anys havien conquerit el món sencer!
La família Levi Strauss eren immigrants que buscaven una vida millor. L'any 1846 van marxar d'Alemanya i van arribar a Nova York, als Estats Units. Hi van muntar un petit comerç familiar de teles. El cap del negoci era el jove Oscar, que aleshores només tenia vint-i-tres anys. Un dia va llegir al diari que a Califòrnia, a l'altra banda del país, s'havia descobert una mina d'or molt rica. Aquella notícia va trasbalsar el país. Més de tres-centes mil persones van decidir agafar un pic i una pala per anar a provar sort!
Una mina... de pantalons!
L'Oscar de seguida va pensar que tota aquella gentada necessitaria equipar-se bé, i va decidir traslladar-se a la ciutat de San Francisco. Va tenir bona vista, perquè ben aviat els miners que excavaven les entranyes de la terra i garbellaven la sorra dels rius de Califòrnia van començar a queixar-se. Carregats d’eines, entre pols i suor, els pantalons se'ls feien malbé de seguida... i no tenien diners per comprar-se'n de nous!
Levi va dissenyar una roba de treball barata i capaç de resistir la duresa de la feina dels miners. L’any 1855, va començar a fabricar pantalons de peto amb tres butxaques grans. Els feia amb una lona molt resistent de color marró que aconseguia a bon preu. Sabeu per què? Doncs perquè en aquella època els vaixells de vapor començaven a fer desaparèixer les embarcacions tradicionals. I llavors sobraven un munt de veles... ideals per fer pantalons de miner!
Un negoci a quatre mans
Ben aviat, Levi Strauss venia tants pantalons que va esgotar la lona de vela. Aleshores va fer portar de França un altre teixit resistent, de color blau. Però els miners encara es queixaven que se'ls estripaven les butxaques. La solució se li va acudir a un altre personatge, el sastre Jacob Davis. Va afegir uns petits reblons de coure als extrems de les butxaques per fer-les més resistents. Es va associar amb Levi, que tenia més diners, i l’any 1873 van posar en marxa la producció industrial de texans. Aquell primer model es va batejar amb el nom de 501, que era el número d’identificació dels paquets de roba blava que arribaven a la duana de Nova York.
Després dels miners, molta altra gent que feia feines dures també va quedar encantada amb la resistència d'aquells pantalons nous, que, a més, eren barats. És el cas dels grangers, dels treballadors del ferrocarril i dels vaquers! Aquells homes portaven el bestiar des del sud dels Estats Units, on el criaven, fins al nord, on el venien a les grans fàbriques de carn. Havien de travessar distàncies llarguíssimes durant mesos i dormien sempre a l'aire lliure. Com que les rutes de transport sortien de Texas, els vaquers van ser rebatejats com a texans. Al nostre país, el mot ben aviat es va fer servir per identificar els pantalons que portaven. En canvi, en anglès en diuen jeans.
L'any 1941, els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial. Com diu el nom, ja us podeu imaginar que aquella guerra va ser molt grossa i es va estendre per gran part del planeta. Com que durant el conflicte faltaven materials de tota mena i calia racionar-los, el govern nord-americà va decidir que només els soldats podien tenir pantalons texans blaus. Ells els van portar a molts països d'Europa i l'Àsia per primer cop. Després de la guerra, en molts indrets hi va haver una fal·lera per qualsevol cosa que tingués regust americà, i els texans es van fer molt populars!
El següent salt en la fama mundial dels texans va arribar gràcies a les pel·lícules. Penseu que aleshores encara no existia internet i molta gent ni tan sols tenia televisió! El cinema tenia un gran poder per crear modes entre els espectadors. A la dècada dels cinquanta, van aparèixer diverses pel·lícules amb històries de joves rebels que s'enfrontaven amb els seus pares i amb els costums de la societat, que trobaven massa rígids. És el cas de l'actor James Dean, que al film Rebel sense causa anava vestit amb texans, com Marlon Brando a El salvatge. Molts joves van adoptar aquests pantalons com a senyal d'inconformisme. De fet, aquells anys estava prohibit entrar a moltes escoles, restaurants i cinemes amb texans... i els joves encara se'ls volien posar més!
L'últim pas cap a la fama dels texans va ser a la dècada dels seixanta. Aquells anys, hi va haver una autèntica revolució dels costums, als Estats Units i a Europa. Els joves de les universitats van lluitar per fer el món més just i més lliure. Aleshores, els pantalons texans van esdevenir un símbol del procés d’igualtat entre rics i pobres, blancs i negres, homes i dones: tothom se'ls va posar! Amb l'arribada de la moda unisex, els nois es van deixar créixer els cabells i les noies es van posar pantalons i dessuadores. Els texans ja eren universals!
