Les restes arqueològiques ens diuen ben poca cosa dels nens ibers, però ens podem imaginar força bé com era la seva vida. A les societats d’agricultors, el naixement d’un infant és sempre motiu d’alegria, ja que fa créixer la família i n’assegura el futur. Entre els ibers, la criança dels fills era una tasca molt valorada!

La protecció dels déus
Com que la salut dels nens petits és molt fràgil i les condicions sanitàries de l’època no eren gaire bones, calia cuidar-los amb molt per assegurar-se que sobreviurien. Aquesta tasca tan delicada era responsabilitat de les mares, que demanaven ajut a la deessa protectora de la vida: era la divinitat ibera més important, sens dubte! Malauradament, gairebé la meitat dels nadons morien abans de fer-se grans. Pobrets!

Als jaciments arqueològics s’hi han trobat figures de ceràmica que representen nines, soldats i cavalls, petits atuells ceràmics de fireta per jugar a cuinar, i també conjunts de daus i fitxes rodones d’alguna mena de joc de taula. Segurament, moltes d’aquestes joguines les fabricaven els mateixos infants. Així, mentre les creaven aprenien els secrets de l’artesania! Entre els cinc i els set anys, els nens guanyaven molta autonomia. De mica en mica començava l’aprenentatge fora de casa. Com que no hi havia escoles, els infants acompanyaven els adults en les seves tasques i els ajudaven tant com podien. Era llavors que els ensenyaven a caçar, una activitat que els donava molt bones eines per a la supervivència. Quan arribava l’adolescència, se’ls preparava per esdevenir adults de ple dret. Es podien casar, i els nois rebien les armes de guerrer.

Nens a fora, nenes a dins
Els avis eren un veritable pou de saviesa per als més petits. Eren ells els qui transmetien als joves els relats que explicaven les creences i els costums de la seva tribu. A la societat ibera, els homes tenien molt més poder que les dones. Per això, des de ben petits ja hi havia elements distintius entre els nens i les nenes. Els primers havien de ser bons caçadors i bons guerrers, mentre que la tasca de les segones era dins de la casa. A diferència de les dones, les nenes no duien vel sobre el cap. I pel que feia als nens, no tenien armes de debò fins que es feien grans.

A les cases iberes hi era difícil de jugar, com a mínim a jocs gaire moguts. Normalment, les cases eren rectangulars i només tenien una habitació on dormien i menjaven tots els membres de la família. Us imagineu compartir amb els pares l’habitació? I que aquesta habitació fos, alhora, la sala d’estar i el menjador? Aquests habitatges acostumaven a ser molt foscos, amb unes finestres molt petites. A vegades, aquestes cases tenien una segona planta on hi havia el paller, un lloc on també es podia dormir. Els més rics podien tenir cases amb més espai, amb més habitacions i, fins i tot, amb un celler per conservar els aliments.

Què menjaven els nens ibers?
Els ibers menjaven allò que cultivaven o allò que eren capaços de collir, criar o pescar. Collien tot el que trobaven, en una tasca en què els nens ajudaven molt: avellanes, pinyons, castanyes, glans, móres, bolets, espàrrecs, tòfones... També eren molt bons apicultors. Sabeu què vol dir això? Doncs que tenien molta mel. De totes maneres, el seu aliment principal eren els cereals. Els nens ibers els menjaven en forma de pa, coques, farinetes o sopes. Per aconseguir aquests plats, però, primer calia moldre el cereal i transformar-lo en farina. Una feina que no devia ser tan fàcil com en l’actualitat, oi?