Els vikings, els pagesos del nord

Els vikings no van ser només guerrers sanguinaris. També van ser grans navegants i exploradors intrèpids, comerciants astuts i artistes extraordinaris. Encara que, de fet, la majoria de vikings eren pagesos que conreaven la terra i cuidaven els animals, i que s’escarrassaven per no passar gana a l’hivern, que era llarg i dur. A la societat vikinga hi havia tres classes. A dalt de tot hi havia els caps nobles (els jarls). Al mig hi havia els homes lliures (els karls), que eren pagesos, comerciants i artesans. I a baix de tot hi havia els esclaus (els thralls). Solien ser presoners de guerra i els tocava fer les feines més dures. Quina mala sort!

El país del fred
Els vikings vivien a Escandinàvia. Sabeu on és? A l’extrem nord del nostre continent, i allà hi fa un fred que pela! Els vikings descendien de pobles germànics que hi havien arribat des del centre d’Europa durant la prehistòria. Parlaven tots la mateixa llengua, el nòrdic antic, i també compartien la mateixa cultura i veneraven els mateixos déus.

Com que a Noruega el territori és molt muntanyós, i a Suècia hi ha molts boscos i zones de pantans, no hi havia gaire terra per conrear. Quan la població va créixer, no tenien prou menjar per a tothom i alguns es van veure obligats a buscar altres llocs per viure. De seguida es van instal·lar a Dinamarca, i també van fer moltíssims viatges per saquejar i comerciar. L’època dels vikings es va allargar tres segles, entre els anys 780 i 1100.

Els vikings a l’hivern
A l’hivern preparaven l’expedició de l’estiu següent. Com que el mar era la seva autopista, arreglaven els vaixells o en construïen de nous, teixien les veles i els vestits, recollien aliments per a la travessia... Quan venia el bon temps, a la primavera, hi havia molta feina. Calia llaurar els camps, adobar-los i sembrar-los. A l’estiu, quan ja ho tenien tot fet, alguns se n’anaven d’expedició amb els vaixells. Les dones i les criatures es quedaven a casa. Al cap de tres mesos, si havien tingut sort, tornaven carregats de riqueses. Just a temps per fer la collita... Aquests vikings no podien parar quiets.

Esquiadors medievals
Quan tot estava nevat es desplaçaven amb uns esquís fets amb uns llargs taulons de pi que es fixaven als peus amb corretges de cuir. Per impulsar-se feien servir un únic bastó. També van inventar els primers patins de gel, fets amb ossos d’ant, de cavall o de bou lligats a les sabates. I si havien de transportar persones o mercaderies, feien servir trineus tirats per bous o cavalls. Què us sembla?

Els vikings solien instal·lar-se gairebé sempre a prop de badies, rius i llacs. A Dinamarca i el sud de Suècia, el clima és més suau, i els pagesos vivien en pobles o petits llogarets. A Noruega, els hiverns són més severs, i les famílies s’establien en granges aïllades. Però també hi havia algunes ciutats importants, que eren centres de comerç molt pròspers i podien tenir fins a mil habitants.

Tots els papers de l’auca
Per omplir el rebost conreaven civada, ordi i sègol, i als horts hi sembraven mongetes, cebes i col llombarda. Però, com que no hi havia gaire terra bona, els camps solien ser molt petits. Havien de treballar durament, i en temps de penúria passaven molta gana. També conreaven fenc per alimentar els animals: tenien cabres, ovelles, vaques, porcs i gallines. Per complementar la dieta caçaven rens i morses, i també pescaven salmons, bacallans i arengs.

Competitius fins al final
Als vikings els agradava molt competir físicament, per exemple, aixecant pedres. També els agradava patinar sobre gel, nedar, les regates de barques de rem i la lluita. Un desafiament freqüent era fer una cursa corrent sobre els rems d’un vaixell mentre els mariners remaven. Quines patacades que es devien clavar!

A les terres dels vikings no hi havia botigues, o sigui que s’ho havien de fer tot ells. Eren molt bons artesans! El mineral de ferro era molt abundant i en trobaven sense necessitat d’excavar mines. Els ferrers tenien molta feina: havien de fer eines, arades, claus... a més d’armes de tota mena! Feien ganivets, destrals, puntes de llança i de fletxa. Els vikings també sabien treballar molt bé la fusta, i els agradava molt fer joies d’or i de plata.

Grans poetes
Els vikings no escrivien textos gaire llargs. Preferien recordar la seva història amb llargs poemes que s’aprenien de memòria. A totes les festes hi havia skalds, uns poetes que de vegades viatjaven de poble en poble. Feien versos senzills per parlar de déus i herois, i altres versos molt complicats per lloar els reis i els senyors que els contractaven. Mentre recitaven, alguns s’acompanyaven amb l’arpa o la lira.

Els nens i les nenes vikings no anaven a escola. Sabeu per què? Doncs perquè no n’hi havia! Ajudaven en les feines de casa i del camp. Des de ben petits, aprenien a lluitar amb armes de fusta per fer-se forts i valents. En el seu món, aprendre a córrer de pressa, saltar ben amunt i llançar coses lluny eren les millors eines per sobreviure. Aquesta era la seva escola!

Justícia comunitària
Els caps de tribu vikings tenien autoritat sobre els clans del seu territori. Però les lleis i les penes per als malfactors es decidien en unes assemblees a l’aire lliure, els thing, que feien un cop o dos l’any. Allà tothom hi podia dir la seva. Tothom? No ben bé: només els homes lliures... Qui no complia les lleis ja podia córrer, perquè quedava proscrit i qualsevol el podia matar sense rebre cap càstig.

Segons les cròniques angleses de l’època, els vikings es banyaven i es canviaven de roba força sovint. Segons els cronistes àrabs, però, “els vikings eren les criatures més brutes del món”. Del que sí que estem segurs és que tenien molta cura dels cabells, perquè els arqueòlegs han trobat una gran quantitat de pintes!

Més capes que una ceba
Els vestits eren molt senzills i els vikings se’ls feien a casa. Les dones filaven la llana i el lli, que tenyien amb tints naturals. Aleshores feien servir uns telers molt grans per teixir les fibres. Cada família en solia tenir un. Com que, durant gran part de l’any, feia força fred, s’abrigaven amb diverses peces de teixit, pell o llana crua superposades. Les dones solien dur un vestit llarg de lli, amb mànigues o sense, i a sobre una túnica de llana. Els homes es posaven una camisa de cos sencer feta de lli, uns pantalons ajustats, una brusa i una capa de cuir o de llana.

Cadenes en lloc de butxaques
Com que no tenien botons ni cremalleres, se subjectaven la roba amb cinturons i fermalls. I com que tampoc tenien butxaques, les coses que volien tenir a mà les duien penjades d’una cadena. Les dones hi solien dur agulles de cosir, un ganivet, unes tisores petites, una pinta i una pedra d’esmolar. Sempre ben preparades!